CAPÍTOL I
Este capítol tracta sobre l’ètica que és un saber imprescindible perquè en
això “ens dóna a la vida” i que hem
d’aprendre o distingir entre lo bo i lo roí. A partir de tot açò Savater arriba
a la paraula llibertat; allò que tem o deixem de temir però sense molestar a
ningú, és a dir, que els homes actuem d’una manera o una altra segons la nostra
voluntat i podem equivocar-nos, en canvi, els animals i la resta de éssers no.
Ells actuen per instint, així, en el llibre parla de llibertat com el que ens
diferència de to el que es mou necessàriament i irremeiablement.
També fa dos aclariments sobre la llibertat:
- -
No
som lliures de triat el que ens passa però si lliures per a respondre al que
ens passa.
- -
No és
el mateix ser lliure que ser omnipotent.
Este capítol m’ha fet pensar molestes coses sobre com hem d’actuar les
persones en diferents àmbits de la nostra vida i crec que segons la nostra
manera d’actuar va directament relacionat amb la nostra educació, cal
inculcar-ho des del bressol, les normes, per a no equivocar-nos al prendre una
decisió; i com bé diu en el llibre si actuem sempre com volem sense pensar en
les conseqüències pot emportar-nos problemes irreversibles en la nostra vida,
és a dir, que la llibertat de triar depèn de la voluntat, però la nostra voluntat
no és l’única en el món.
Hem de saber distingir entre el que està ben fet i el que no ja que esta
faceta de l’ètica influeix sobretot en les relacions humanes, el ser acceptats
als altres per a poder viure; perquè per exemple amb la mentida es destrueix a
si mateix i destrueix la confiança de la gent en eixa persona.
La frase: “l’única cosa que a
primera vista tots estem d’acord és que no estem d’acord amb tots” és molt
important, hem de tindre en compte que no podem estar tots d’acord pel que hem
de respectar les opinions i decisions de cada un dels individus, és a dir, que
hem de respectar als altres, sempre que eixes opinions són bones pera la societat i per a l’individu.
Este capítol tracta molts aspectes de què hem treballat en classe, com per exemple
la conducta. Cridem conducta al
conjunt d’accions que permeten sobreviure a un ésser viu, la seua capacitat de
cridar, mantindré i desenvolupar la vida. Esta conducta està acompanyada per la
consciència i ajunten formes en el comportament humà que ve relacionat
íntimament amb l’ètica.
CAPÍTOL II
El segon capítol del llibre parla sobre saber triar bé les diferents
decisions que es presenten al llarg de la nostra vida i poder ser crític a
l’hora de saber triar entre el que ens agrada i el que hem de fer. També parla
sobre els diferents motius que ens porten a fer diferents coses que són les
ordres, els costums i els capritxos. Les dos primeres són coses que estan
imposades per algú perquè la nostra llibertat està controlada.
Este capítol fa molt en què pensar, sobretot a l’hora de triar quelcom
crucial en la nostra vida, com el capità del arco del llibre podem trair el que
ens afavorisca a nosaltres, però no si per afavorir-nos hem d’encreuar-nos en
la vida dels altres. Aquesta actitud no seria ètica ja que fer per fer les
coses per un mateix, els altres han de sacrificar-se, és a dir, cal parlar de
llibertat però hem de ser lliures atenent a les ordres i costums que ens vénen
imposats.
A més a més, parla dels conflictes morals entre els quals destaca:
- Conflictes
entre normes (deures)
- Conflictes
entre normes i interessos (voler i deure)
- Conflictes
entre interessos (voler)
També intervé el condicionament operant, és una forma d’aprenentatge en què
la conseqüència (l’estímul reforçador) és degut a la resposta que prèviament ha
emès el subjecte. El condicionament operant implica l’execució de conductes que
operen sobre el ambient, per tant, és fruit de l’associació d’una certa
conducta amb l’obtenció de resultats positius o negatius. El condicionament operant
és un tipus d’aprenentatge associatiu al desenvolupament de noves conductes en
funció de les seus conseqüències. En el condicionament operant les conductes
s’emeten espontàniament i les seues conseqüències determinen l’aprenentatge.
Així les agradables tendeixen a enfortir una conducta, en canvi les
desagradables tendeixen a debilitar una conducta. També intervé l’aprenentatge
vicari, és a dir, per observació.
CAPÍTOL
III
En resum, este capítol tracta sobre la llibertat, aquella que ens permet
triar correctament en qualsevol circumstància atenent al que és ‘bo o roí’ per
a nosaltres, que no per a tot el món quelcom serà ‘bo’ o tampoc ‘roí’, a cada
persona li pareixeran bones unes coses i roïnes unes altres, segons les
situacions en què es trobe la dita persona.
Les ordres, costums i capritxos no sempre són bones per a nosaltres i no hem d’estar esclavitzats per elles,
encara que no sempre perquè a vegades, poden resultar convenients i agradables,
o si que haurem d’aprendre a triar per a nosaltres mateixos. Savater ens va a distingir entre moral i ètica, però
són conceptes molt diferents.
La reflexió que he tret és, que perquè algú superior a tu, et mane fer
alguna cosa per molt superior a tu que siga, si a tu no et pareix bona fer-ho
has de tindre prou capacitat per a decidir el no fer-ho, ja que, per exemple,
el comandant nazi encara que li’l va manar algú, no ho tenia d’haver-ho fet, ja
que suposava a vida de molta gent.
El concepte de bo o roí, es molt diferent en cada persona, cultura,
societat, ja que d’això depèn el viure millor o pitjor. A partir d’ara pensaré
dues vegades les coses que faig per a saber si està bé i és bo per a mi, el
fer-ho o en cavi, està malament i és roí quant a les conseqüències que puguen
tindre.
Este capítol té a veure amb la cultura. Una societat està determinada pers
unes estratègies i una manera de procedir i per això estan instituïdes, és a
dir, que hi ha unes normes que les regeixen. Para també de subcultures i
contracultura. La subcultura és un grup social que posseeix i transmet dins de
la cultura una sèrie de patrons culturals diferents dels de la cultura
dominant, com per exemple, els gòtics; i la contracultura és un grup social que
dins d’una cultura qüestiona deliberadament les normes culturals i sent i actua
en oposició a elles, com això de creuar els semàfors en roig.
La cultura ens va a condicionar, però no ens determina, per tant ens dóna
possibilitats. L’intercanvi entre cultures pot donar lloc a factors negatius i
positius. En la dimensió social de la moral podem parlar d’immoralitats, és a
dir, les normes que s’incompleixen o l’anomia, si les normes perden rigor.
La moral utilitza un lenguatge precriptible, respecte a la dimensió
personal de la moral, els codis morals no tenen valor si les persones no les
accepten i no les practiquen. L’individu té llibertat pera acceptar una norma
que li diu el que ha de fer. El fer-ho o no és una responsabilitat de l’individu,
les normes són generals i l’aplicació a cada cas ha de ser feta per l’individu.
En les societats modernes inclús poden existir normes contradictòries, per la
qual cosa l’individu ha de decidir com a actuar. Teories ètiques, la norma
moral és aquella que diu el que hem de fer ‘tots han de fer x’. El juí moral és
una valoració de quelcom ‘x és bo’; tot açò és el que he trobat en relació amb
la filosofia en aquest capítol.
IV
CAPÍTOL
Este capítol tracta sobre els capritxos que ens fan precipitar-nos a l’hora
de prendre qualsevol decisió ja que després ens podem penedir d’allò que hem
fet i no té el mateix valor quant al llarg termini, perquè potser una decisió
ens satisfaça en un moment determinat però pot perjudicar-nos a llarg termini.
Llavors, l’ètica ens serveix per a viure millor i saber triar bé, saber
triar la bona vida i esta bona sempre que ens relacionem amb altres éssers
humans i açò es duc a terme per mitjà del llenguatge ja que només els humans
podran ensenyar-nos.
Hi ha moltes coses d’aquest capítol que hem donat a classe, com per exemple
la relació amb altres persones. El pensament causal és el primer dels
pensaments que ens defineix establir si n’hi ha un problema, la necessitat, què
tipus de problema i qui té el problema. El pensament alternatiu és aquell que
em permet tindre una pluja d’idees que em puga plantejar o inclús buscar
alternatives. I el pensament conseqüencial és aquell que pensa cada una de les
idees que tens i les recapacitem per a veure que tipus de conseqüències ens
podien succeir amb eixa acció.
V
CAPÍTOL
Al
quint capítol d’aquest llibre Savater ens intenta explicar com donar-nos la
bona vida i ens aconsella per a que solucionem fàcilment els conflictes que
se’ns presenten per a així poder viure millor. També diu que les persones podem
viure amb poques coses però que no podem viure sense la companyia d’altres
persones les quals ens ajudaran a ser persona.
He
pogut comprendre que hem de tractar bé les persones perquè després ells ens
tracten de la mateixa manera a nosaltres, és a dir, que no hem de tractar les
persones com a coses, que són persones i mereixen respecte i que hem de confiar
en algú, encara que siga en nosaltres mateixos. També m’ha fet pensar que les
coses materials al cap i a la fi són això: coses materials que no poden
reemplaçar l’afecte, l’amor, l’amistat o simplement que ens puga donar un altre
ésser humà com nosaltres.
Pot
pertànyer obres ètiques naturalistes objectives, és a dir, que es considera el
bo, la qual cosa beneficia la gent i també li he trobar similitud amb
l’endeverisme aristotètics que diu que el fi últim de l’home és la felicitat,
tots estan d’acord però no en el que fa feliç a l’home és la felicitat, tots
estan d’acord però no en el que fa feliç a l’home la qual cosa ens fa feliços
és l’activitat de l’ànima que és el pensament, l’activitat humana, per a ser bo
ha de ser d’acord amb una virtut perfecta, i la virtut consisteix a triar
sempre e més adequat pera la nostra felicitat. La felicitat requereix saviesa
en l’elecció, moderació i constància: no deixar-se portar pel desig i la bona
elecció consisteix sempre en un terme mitjà, en la satisfacció raonable.
VI
CAPÍTOL
En este
capítol diu que no tenim que ser faves, és a dir, no hem de coixejar l’ànim i
que el contrari a ser estúpid, és tindre consciència que consta de diverses
característiques: saber viure humanament bé, reflexionar sobre si de veritat
desitgem el que fem, desenvolupar el “bo gust moral”. Basta sentir repugnància
cap al pitjor i acceptar que som nosaltres mateixos els únics responsables dels
nostres actes. També parla de l’egoista com algú que només pensa en sí mateix i
no es preocupa pels altres: d’això pot sorgir el remordiment que naix de la
llibertat.
També
crec que és crucial saber reconèixer les nostres errades i cal procurar en cada
moment tindre consciència del que cada un fa perquè després ens
responsabilitzem del que fem. Respecte a això de que té a veure amb e que hem
donat al col·legi en el tema de la introducció a la psicologia, crec que és
això de la consciència del que rodeja al subjecte i de si mateix, interior,
només accessible pel mateix subjecte.
Són les
sensacions, pensaments, etc. Conducta i consciència conformen el comportament
humà.
·
Primera
consciència espontània, com a conjunt d’activitats i processos interns
(percepció, memòria o aprenentatge) per la que el subjecte aconsegueix
adaptar-se al medi.
·
Segona
consciència, reflecteix que és el conjunt d’activitats per a percebre la nostra
pròpia existència i la nostra pròpia mort.
VII
CAPÍTOL
Comença
com la història de Robinson Crusse que troba a algú en l’illa on està nàufrag.
Es planteja el tractar-ho al principi bé perquè puguen arribar a ser amics,
sense importar el passat de cadascú, com en la vida real, a algú que ningú que
li ha fet quelcom roí en el passat se li ha de tractar igualment com una
persona, però desgraciadament o afortunadament, segons com el mirem, hi ha la
limitació de comportaments, una persona que és roïna perquè sí, és roïna perquè
és desgraciada i llavors arriba a la conclusió que per a tractar una persona
com tal, cal posar-te al seu lloc.
Té
molta raó Savater quan diu que per a tractar a algú com una persona cal posar-se
en el seu lloc. Pense que és així la manera més fàcil en que algú puga entendre
a un altre com s’assenta per dins eixe individu.
Diàleg
cultura, i el diàleg intercultural suposa:
- Presa de
consciència de la nostra pròpia tradició.
- Distanciament
de les herències interculturals.
- Redescobriment
de la pròpia tradició a partir del ulls d’una altra cultura.
- Trobada en
profunditat.
VIII
CAPÍTOL
En
aquest capítol ens diu que la paraula immoralitat s’usa la major part de les
vegades per a referir-nos al sexe, encara que el sexe no tinga res d’immoral a
menys que es faça per a fer mal o anar en contra d’algú.
Obtenim
l’alegria, els puritans són els que jutgen el sexe i creuen que el bo, és el
que els dóna el plaer, per això creuen que és immoral. La meua opinió és que no
crec que quelcom natural del cos humà com és aquest desig siga una
immoralitat. També pense que els joves
som els que hem de disfrutar de la vida sempre que no fem mal a cap persona ni
tampoc a nosaltres mateixos.
Epicur
distingeix tres tipus de desitjos:
- -
Desitjos
naturals i necessaris: els que viu
d’acord amb la natura és sempre ric, el que viu d’acord amb les opinions és
sempre pobre.
- -
Desitjos
naturals i innecessaris: naixen del
desig de diverses persones. És natural el desig de menjar però no és de buscar
aliments.
- -
Desitjos no
naturals ni necessaris: naixen de
les opinions dels insensats. Busquen el luxe.
IX
CAPÍTOL
Comença
parlant-nos dels polítics i les seus fames, ja que és una persona pública i li
cacen millor els defectes però simplement és un polític que ha sigut triat per
la societat i simplement per ser paregut a eixa societat és humà.
Ens
parla de la diferència entre política i ètica. L’ètica és la recerca de la bona
vida, mentre que la política pretén aconseguir el bé a un conjunt de persones.
Aquest
capítol m’ha fer reflexionat molt també. Els polítics són individus com
nosaltres i poden equivocar-se, però també els hem triat perquè actuen de la
manera més responsable possible i a vegades no ens adonem d’aquest.
Crec
que el que més ha de veure este fragment del llibre amb la filosofia és
l’utilitarisme que diu que la millor definició és ‘la mateixa felicitat per al
nombre més gran de persones’.
Si el
bo és útil, per a què ha de ser útil? Per a qui? Ha de ser útil i per a la
felicitat que en aquest hedonista. Per a qui? Hi ha una doble resposta:
- l’utilitarisme individualista o egoista
- l’utilitarisme universalista.
Un dels
trets més genuïns de l’utilitarisme és la TEORIA MORAL CONSECUENCIALISTA pel
que la bondat o maldat d’una acció no estaria en les accions en si, sinó en les
conseqüències que es deriven d’ella.
Comença
com la història de Robinson Crusse que troba a algú en l’illa on està nàufrag.
Es planteja el tractar-ho al principi bé perquè puguen arribar a ser amics,
sense importar el passat de cadascú, com en la vida real, a algú que ningú que
li ha fet quelcom roí en el passat se li ha de tractar igualment com una
persona, però desgraciadament o afortunadament, segons com el mirem, hi ha la
limitació de comportaments, una persona que és roïna perquè sí, és roïna perquè
és desgraciada i llavors arriba a la conclusió que per a tractar una persona
com tal, cal posar-te al seu lloc.