L'HOME A LA CERCA DEL SENTIT
RESUM
El llibre "El home a la cerca del
sentido" és una narració escrita per Viktor Frankl, presoner en un camp de
concentració nazi d'Auswitz, el qual narra el dia a dia del seu nou tipus de
vida, on haurà de lluitar per la seua supervivència ja que era maltractat,
igual que a la resta dels presoners, físicament i psicològicament.
Estos maltractaments eren
propiciats pels guardians del camp, els quals no eren iguals, uns tenien un
caràcter sàdic, altres es trobaven en un nivell inferior a estos però eren molt
severs, i finalment, una minoria, els que sentien llàstima pels presoners. La
vida en el camp era molt dura, ja que sentien enyorança per la seua família i
el seu llar. També patien desnutrició degut a la mala alimentació que rebien.
En definitiva, els presoners s'havien quedat sense sentiments a casusa del
tipus de vida que portaven allí. Tot este patiment només es podia combatre quan
se li trobava un sentit a la vida.
Finalment, una vegada finalitzada
la guerra, els presoners són alliberats del camp, però estos no senten
l'alegria de ser alliberats ja que havien perdut els seus sentiments. La segona
part del llibre consistix en una sèrie d'idees que planteja Frankl a partir de
la seua experiència relacionades amb la logoterapia.
El llibre "El home a la
cerca de sentido" és una reflexió sobre la busca del sentit de la vida en
les pitjors condicions i situacions que al ser humà se li pot sotmetre. Quan
parlem de condicions, fem referència a la pèrdua del contacte humà amb els
familiars, a la desnutrició, la pèrdua de les seues possessions materials, i
finalment, i possiblement la més important, la pèrdua completa dels sentiments.
D'altra banda, al parlar de
situacions ens referim a treballs forçosos sense cap tipus d'atenció o
preocupació, i inclús o podem interpretar com un menyspreu al cos humà. En
relació a açò, trobem el maltractament, tant a nivell físic, en palisses (que
portaven gas i forns crematoris, com a nivell psicològic, el dolor emocional
(insults que a vegades arribaven a fer molt més dany que qualsevol palissa, o
el fet de ser un simple nombre per a ells) , la pèrdua d'il·lusions, d'amor, de
l'humor...
A tots estos factors negatius,
uns pocs presos, aconseguien traure el costat positiu, com l'amor als seus
familiars, motius essencials per a no rendir-se, també l'apreciar coses que
abans no valoraven (un capvespre li pareixia els pareixia el més bonic que
havien vist mai) o el sentit de l'humor, molt útil per a sobreviure, ja que
quelcom et traga un somriure en el fons del nostre interior és quelcom esencial.
A continuació, relacionaré
aspectes del llibre amb conclusions i idees que podem arribar a pensar.
Quant a la primera fase, "el
internament en el campo", podem observar que el sentiment d'angoixa es
troba present des del primer moment, ja que alguns, en el tren on els
traslladaven al camp, temien el que posteriorment succeiria.
Altres, tan sols apareixia en ells este
sentiment degut a la situació en què es trobaven (estrets i sense lloc per a
respirar) i sense tindre el menor dubte que el que els esperava, ja que alguns
tenien una certa esperança de tornar a les seues cases (majoritàriament els
xiquets).
Cal destacar que este sentiment
també ho van sentir en la primera selecció, on es trobaven 1100 presoners en
una barraca en què només cabien 200, i eren cridats i triats, d'una banda, els
que pareixien malalts o dèbils físicament, els quals anaven a la cambra de gas,
i d'un altre, la resta tindrien la "suerte" de ser utilitzats per a
treballar. Sincerament, no hauríem de considerar sort, ja que les tasques que
realitzaven podien interpretar-se com un suïcidi diari.
Als presoners, al portar-los al
camp, els deixaven sense pertinències, on es mostra com els
"desnudan" materialment ja que els arrabassaven tota possessió.
D'altra banda, els allunyaven de les seues
famílies, el seu trabajo... coses que psicològicament els afectaven ja que eren
essencials, era un canvi radical.
Com bé resumix l'autor en el
llibre, la carència psicològica i material és crida "existencia
desnuda".
Arran d'açò podem observar com
molts presoners perdien totes les seues il·lusions. En estos moments, començava
a augmentar el sentiment de desesperació, per la qual cosa molts presos tiraven
la tovalla i decidien acabar amb eixe calvari "Lanzándolo contra
l'alambrada" (Viktor F. va decidir no fer-ho perquè tenia l'esperança de
sobreviure) , esta era la manera més fàcil de suïcidar-se.
Pel que fa a la segona fase,
"La vida en el campo", el primer a destacar és l'enyorança pels sers
volguts, que es traduïen en un sentiment d'apatia acompanyada de nostàlgia. Amb
el pas del temps, els presos començaven a repugnar la realitat que vivien i no
sentien ni pietat ni horror. Esta és la primera mostra de com els sentiments
començaven a desaparéixer. Com hem vist, la qual cosa més desitjaven els
presoners, era que arribara la nit ja que somiant era l'única manera
d'evadir-se de la realitat i la majoria dels sons eren malsons, però al cap i a
la fi era millor que la realitat que patien.
Un altre aspecte important que
observem en els presoners és el costum, és a dir, estos ja no apartaven les
seues mirades quan veien com maltractaven un company (els seus sentiments
s'anaven esfumant) . En relació a l'anterior, un dels temes més importants és
el maltractament. Tots els presoners ho patien físicament, però el dolor que
produïa comparat amb els insults que rebien era inferior ja que estos arribaven
a fer molt més dany, destrossaven els presoners psicològicament, la qual cosa
ho podem traduir en dolor emocional.
Un altre factor de gran
importància és l'home ja que els presos patien desnutrició i açò portava a
molts que sabien que no durarien molts, a triar el plaer de fumar tabac en
compte de prendre mig tassó de sopa. El menjar servia de tema per a animar-se
entre els uns i els altres, encara que realimente no tenien una finalitat útil
ja que només eren il·lusions. Arribat a este punt, podem veure com molts dels
presos s'havien plantejat escapar-se i aconseguir la llibertat que tant
enyoraven i com bé ens mostra en el llibre, V. Frankl ho va intentar.
Un dels factors de major
rellevància que cap presoner havia de perdre si volia eixir d'allí amb vida,
era la Fe, i qui la perdera, estava condemnat, perquè per a ells, l'únic sentit
de la vida era lluitar contra la mort. La poca sort que es podia tindre en una
situació així era caure malalt, ja que no havien de treballar (este va ser el
cas de V. Frankl) . A pesar de tot açò, els presos posseïen la llibertat
interior, és a dir, podien decidir com actuar ja que això no se'l robava ningú.
L'últim a comentar d'esta fase
són els diferents tipus de guardià que hi havia. D'una banda, trobàvem els
sàdics, els quals disfrutaven maltractant els presoners, també estaven els que
eren molt severs, i finalment i en menor grup, els que sentien llàstima i
ajudaven als presoners. Este últim tipus ens dóna a entendre que encara
trobàvem a algun "ser humano" entre ells.
Per a finalitzar la primera part,
tractarem la tercera fase: "Después de la liberación". Una vegada
alliberats els presos, veiem com estos intenten alegrar-se però no poden i era
una conducta que havien de tornar a aprendre Podem pensar que tot el patiment
que molts presoners van patir els va causar un trastorn psicològic i van passar
d'oprimits a opressors
Una frase que crida l'atenció és:
"Una vida l'últim i únic de la qual sentiu consistiren a superar-la o
sucumbir, una vida per tant el sentit de la qual depenguera, en l'última
instància, la casualitat, no mereixeria en absolut la pena de ser viscuda. Esta
frase ens dóna a entendre que esta vida no és un obstacle, un repte o una
prova. Si li donàrem eixe sentit, seria angoixós viure, ja que dependríem de
superar el dia a dia, i l'essència autèntica de la vida és buscar-li un sentit,
proposar-nos uns fins, unes metes i dur a terme els mitjans necessaris per a
aconseguir-ho.
La segona part del llibre és la
logoterapia, la idea que extraiem és que hem de tindre esperança i ser positius
en la nostra vida, és a dir, trobar-li un sentit últim a estes coses o persones
per les quals viure. En relació a la logoterapia trobem la voluntat de sentit,
la qual ens impulsa a descobrir-li un sentit definitiu a la vida ja que si no
és així, podíem caure en una frustració existencial. Un exemple en relació a
l'actualitat seria, al trobar-nos en una situació semblant a la dels presos, és
a dir, quan estiguem en una de les pitjors situacions, lluitar contra la mort i
reflexionar de la fortuna que tenim de ser vius.
Arran d'açò, es parla del terme
neurosi neoogena, la qual quan apareix en nosaltres, dóna a entendre que tenim
conflictes morals i la seua solució és la logoterapia. Hem vist que la
logoterapia, la voluntat de sentit i la neurosi noogena es troben en un cercle
en el qual estan relacionades, és a dir, la legoterapia consistix a trobar
sentit a la vida, la voluntat de sentit és la busca per part d'home i al veure
que ho intenta buscar i no pot, apareix la neurosi noogena que s'ha de tractar
amb logoterapia.
Més avant apareix la noodinámica,
que consistix en un equilibri intern, és a dir, quan res ens pertorba de manera
psicològica.
El següent terme és el buit
existencial, o el que entenem com un buit interior, i que es veu present durant
la major part del llibre en els presos quan patixen una pèrdua de sentiments;
açò també pot succeir en l'actualitat, per exemple, una persona que haja perdut
a un dels seus sers volguts pensa que no trobarà a un altre igual, per la qual
cosa perd l'esperança.
En el que es referix al sentit de
la vida, hem de dir que es dóna en un moment donat i en cada individu en
concret en el que l'important és que cada un tinga un sentit propi de la seua
vida. L'essència de l'existència està relacionada amb el concepte anterior i en
esta, el ser humà és el responsable d'atribuir-li una finalitat a la seua
existència i si és capaç d'interpretar-la.
Apareixen també el sentit de
l'amor i del patiment i com a cita en el llibre: "el amor constituïx
l'única manera d'agarrar a un altre ser humà en el fons del seu corazón",
és a dir, l'amor és el mig de captar l'essència d'un altre ser humà,
entendre-ho de la manera més profunda que hi ha. D'altra banda hem de donar-li
un sentit al patiment (per exemple una malaltia) .
El logograma, un altre concepte
important, ho entenem de manera clara amb l'exemple del llibre i és molt útil
per a la nostra vida ja que hem de viure-la com si estiguérem a punt de morir.
El suprasentit, per la qual cosa
ens fa entendre, estaria present en la ment de moltes persones actuals, és a
dir, aquells que qüestionen Déu. Per quin Déu permet que ocórreguen coses
roïnes? Quant al concepte de transitorietat de la vida, crida l'atenció:
"nada del passat està irrecuperablement perdido", açò es produïx des
de fa segles fins a l'actualitat, i l'exemple més clar és com mantenim viu en
el record a un ser perdut. A partir del que diu la logoterapia com a tècnica,
la qual fa present l'ansietat anticipatoria, observem que es produïx en moltes
situacions de la realitat i que hem d'evitar, per exemple, la por de no entrar
a un quart fosc pel que puga arribar a passar.
Pel que fa a la crítica de
pandeterminismo, hem de dir que estem d'acuerdo,ya que l'home es proposa fins i
metes i ha de complir-los, no pot estar sotmés a coacció, és a dir, no ha
d'haver-hi res que t'impedisca dur a terme els teus actes, encara que en
algunes situacions de la realitat açò no es produïsca.
Finalment, Viktor Frankl parla
del credo psiquiàtrica i hem de recolzar-ho perquè tots els sers humans tenen
dignitat, si no en l'actualitat es continuarien utilitzant mètodes ortodoxos
per a acabar amb la vida de les persones.
Quant a la psiquiatria
humanitzada hem de dir que estem d'acord perquè actualment l'home depén de les
seues decisions i no de les seues condicions.
Per a finalitzar, mencionem la
importància de la conducta, concretament en la capacitat d'adaptar-se al mig,
és a dir, al conjunt d'accions que permeten sobreviure a un ser viu, de
respondre a determinades situacions a fi de mantindre, cuidar i desenrotllar la
vida.
Açò està relacionat amb la
capacitat que tenen els presos d'adaptar-se a eixes situacions i el més
important, a sobreviure en unes condicions precàries, ja que no tots van
aconseguir adaptar-se i van fracassar en l'intent.
A açò també hem d'atribuir-li la
consciència; d'una banda, la consciència del que els rodeja, en el caos del
llibre, devien de ser forts per totes les situacions que vivien.
D'altra banda, parlem de la
consciència com el món interior del subjecte a què només pot accedir ell mateix,
la qual cosa es reflectix en el llibre quan van perdent els sentiments i quan
s'evadien de la realitat per mitjà dels seus pensaments i sons.
Cal destacar que desenrotllen una
conducta conscient, és a dir, conductes apreses que sorgixen arran de la inadaptació
al mig, en este cas, arran del camp de concentració, per la qual cosa molts va
causar trastorns psicològics que es van derivar en una conducta basada en les
repressions als altres.
En definitiva, com hem observat
"El home a la cerca de sentido" és un llibre carregat de gran valor
filosòfic i que ens fa reflexionar sobre el significat de la vida, per la qual
cosa propose que vos formuleu esta pregunta: Quin significat té la teua vida?
