L'HOME EN BUSCA DEL SENTIT

L'HOME A LA CERCA DEL SENTIT

RESUM

El llibre "El home a la cerca del sentido" és una narració escrita per Viktor Frankl, presoner en un camp de concentració nazi d'Auswitz, el qual narra el dia a dia del seu nou tipus de vida, on haurà de lluitar per la seua supervivència ja que era maltractat, igual que a la resta dels presoners, físicament i psicològicament.

Estos maltractaments eren propiciats pels guardians del camp, els quals no eren iguals, uns tenien un caràcter sàdic, altres es trobaven en un nivell inferior a estos però eren molt severs, i finalment, una minoria, els que sentien llàstima pels presoners. La vida en el camp era molt dura, ja que sentien enyorança per la seua família i el seu llar. També patien desnutrició degut a la mala alimentació que rebien. En definitiva, els presoners s'havien quedat sense sentiments a casusa del tipus de vida que portaven allí. Tot este patiment només es podia combatre quan se li trobava un sentit a la vida.

Finalment, una vegada finalitzada la guerra, els presoners són alliberats del camp, però estos no senten l'alegria de ser alliberats ja que havien perdut els seus sentiments. La segona part del llibre consistix en una sèrie d'idees que planteja Frankl a partir de la seua experiència relacionades amb la logoterapia.

El llibre "El home a la cerca de sentido" és una reflexió sobre la busca del sentit de la vida en les pitjors condicions i situacions que al ser humà se li pot sotmetre. Quan parlem de condicions, fem referència a la pèrdua del contacte humà amb els familiars, a la desnutrició, la pèrdua de les seues possessions materials, i finalment, i possiblement la més important, la pèrdua completa dels sentiments.

D'altra banda, al parlar de situacions ens referim a treballs forçosos sense cap tipus d'atenció o preocupació, i inclús o podem interpretar com un menyspreu al cos humà. En relació a açò, trobem el maltractament, tant a nivell físic, en palisses (que portaven gas i forns crematoris, com a nivell psicològic, el dolor emocional (insults que a vegades arribaven a fer molt més dany que qualsevol palissa, o el fet de ser un simple nombre per a ells) , la pèrdua d'il·lusions, d'amor, de l'humor...

A tots estos factors negatius, uns pocs presos, aconseguien traure el costat positiu, com l'amor als seus familiars, motius essencials per a no rendir-se, també l'apreciar coses que abans no valoraven (un capvespre li pareixia els pareixia el més bonic que havien vist mai) o el sentit de l'humor, molt útil per a sobreviure, ja que quelcom et traga un somriure en el fons del nostre interior és quelcom esencial.

A continuació, relacionaré aspectes del llibre amb conclusions i idees que podem arribar a pensar.

Quant a la primera fase, "el internament en el campo", podem observar que el sentiment d'angoixa es troba present des del primer moment, ja que alguns, en el tren on els traslladaven al camp, temien el que posteriorment succeiria.

Altres, tan sols apareixia en ells este sentiment degut a la situació en què es trobaven (estrets i sense lloc per a respirar) i sense tindre el menor dubte que el que els esperava, ja que alguns tenien una certa esperança de tornar a les seues cases (majoritàriament els xiquets).

Cal destacar que este sentiment també ho van sentir en la primera selecció, on es trobaven 1100 presoners en una barraca en què només cabien 200, i eren cridats i triats, d'una banda, els que pareixien malalts o dèbils físicament, els quals anaven a la cambra de gas, i d'un altre, la resta tindrien la "suerte" de ser utilitzats per a treballar. Sincerament, no hauríem de considerar sort, ja que les tasques que realitzaven podien interpretar-se com un suïcidi diari.

Als presoners, al portar-los al camp, els deixaven sense pertinències, on es mostra com els "desnudan" materialment ja que els arrabassaven tota possessió.

D'altra banda, els allunyaven de les seues famílies, el seu trabajo... coses que psicològicament els afectaven ja que eren essencials, era un canvi radical.

Com bé resumix l'autor en el llibre, la carència psicològica i material és crida "existencia desnuda".

Arran d'açò podem observar com molts presoners perdien totes les seues il·lusions. En estos moments, començava a augmentar el sentiment de desesperació, per la qual cosa molts presos tiraven la tovalla i decidien acabar amb eixe calvari "Lanzándolo contra l'alambrada" (Viktor F. va decidir no fer-ho perquè tenia l'esperança de sobreviure) , esta era la manera més fàcil de suïcidar-se.

Pel que fa a la segona fase, "La vida en el campo", el primer a destacar és l'enyorança pels sers volguts, que es traduïen en un sentiment d'apatia acompanyada de nostàlgia. Amb el pas del temps, els presos començaven a repugnar la realitat que vivien i no sentien ni pietat ni horror. Esta és la primera mostra de com els sentiments començaven a desaparéixer. Com hem vist, la qual cosa més desitjaven els presoners, era que arribara la nit ja que somiant era l'única manera d'evadir-se de la realitat i la majoria dels sons eren malsons, però al cap i a la fi era millor que la realitat que patien.

Un altre aspecte important que observem en els presoners és el costum, és a dir, estos ja no apartaven les seues mirades quan veien com maltractaven un company (els seus sentiments s'anaven esfumant) . En relació a l'anterior, un dels temes més importants és el maltractament. Tots els presoners ho patien físicament, però el dolor que produïa comparat amb els insults que rebien era inferior ja que estos arribaven a fer molt més dany, destrossaven els presoners psicològicament, la qual cosa ho podem traduir en dolor emocional.

Un altre factor de gran importància és l'home ja que els presos patien desnutrició i açò portava a molts que sabien que no durarien molts, a triar el plaer de fumar tabac en compte de prendre mig tassó de sopa. El menjar servia de tema per a animar-se entre els uns i els altres, encara que realimente no tenien una finalitat útil ja que només eren il·lusions. Arribat a este punt, podem veure com molts dels presos s'havien plantejat escapar-se i aconseguir la llibertat que tant enyoraven i com bé ens mostra en el llibre, V. Frankl ho va intentar.

Un dels factors de major rellevància que cap presoner havia de perdre si volia eixir d'allí amb vida, era la Fe, i qui la perdera, estava condemnat, perquè per a ells, l'únic sentit de la vida era lluitar contra la mort. La poca sort que es podia tindre en una situació així era caure malalt, ja que no havien de treballar (este va ser el cas de V. Frankl) . A pesar de tot açò, els presos posseïen la llibertat interior, és a dir, podien decidir com actuar ja que això no se'l robava ningú.

L'últim a comentar d'esta fase són els diferents tipus de guardià que hi havia. D'una banda, trobàvem els sàdics, els quals disfrutaven maltractant els presoners, també estaven els que eren molt severs, i finalment i en menor grup, els que sentien llàstima i ajudaven als presoners. Este últim tipus ens dóna a entendre que encara trobàvem a algun "ser humano" entre ells.

Per a finalitzar la primera part, tractarem la tercera fase: "Después de la liberación". Una vegada alliberats els presos, veiem com estos intenten alegrar-se però no poden i era una conducta que havien de tornar a aprendre Podem pensar que tot el patiment que molts presoners van patir els va causar un trastorn psicològic i van passar d'oprimits a opressors

Una frase que crida l'atenció és: "Una vida l'últim i únic de la qual sentiu consistiren a superar-la o sucumbir, una vida per tant el sentit de la qual depenguera, en l'última instància, la casualitat, no mereixeria en absolut la pena de ser viscuda. Esta frase ens dóna a entendre que esta vida no és un obstacle, un repte o una prova. Si li donàrem eixe sentit, seria angoixós viure, ja que dependríem de superar el dia a dia, i l'essència autèntica de la vida és buscar-li un sentit, proposar-nos uns fins, unes metes i dur a terme els mitjans necessaris per a aconseguir-ho.

La segona part del llibre és la logoterapia, la idea que extraiem és que hem de tindre esperança i ser positius en la nostra vida, és a dir, trobar-li un sentit últim a estes coses o persones per les quals viure. En relació a la logoterapia trobem la voluntat de sentit, la qual ens impulsa a descobrir-li un sentit definitiu a la vida ja que si no és així, podíem caure en una frustració existencial. Un exemple en relació a l'actualitat seria, al trobar-nos en una situació semblant a la dels presos, és a dir, quan estiguem en una de les pitjors situacions, lluitar contra la mort i reflexionar de la fortuna que tenim de ser vius.

Arran d'açò, es parla del terme neurosi neoogena, la qual quan apareix en nosaltres, dóna a entendre que tenim conflictes morals i la seua solució és la logoterapia. Hem vist que la logoterapia, la voluntat de sentit i la neurosi noogena es troben en un cercle en el qual estan relacionades, és a dir, la legoterapia consistix a trobar sentit a la vida, la voluntat de sentit és la busca per part d'home i al veure que ho intenta buscar i no pot, apareix la neurosi noogena que s'ha de tractar amb logoterapia.

Més avant apareix la noodinámica, que consistix en un equilibri intern, és a dir, quan res ens pertorba de manera psicològica.

El següent terme és el buit existencial, o el que entenem com un buit interior, i que es veu present durant la major part del llibre en els presos quan patixen una pèrdua de sentiments; açò també pot succeir en l'actualitat, per exemple, una persona que haja perdut a un dels seus sers volguts pensa que no trobarà a un altre igual, per la qual cosa perd l'esperança.

En el que es referix al sentit de la vida, hem de dir que es dóna en un moment donat i en cada individu en concret en el que l'important és que cada un tinga un sentit propi de la seua vida. L'essència de l'existència està relacionada amb el concepte anterior i en esta, el ser humà és el responsable d'atribuir-li una finalitat a la seua existència i si és capaç d'interpretar-la.

Apareixen també el sentit de l'amor i del patiment i com a cita en el llibre: "el amor constituïx l'única manera d'agarrar a un altre ser humà en el fons del seu corazón", és a dir, l'amor és el mig de captar l'essència d'un altre ser humà, entendre-ho de la manera més profunda que hi ha. D'altra banda hem de donar-li un sentit al patiment (per exemple una malaltia) .

El logograma, un altre concepte important, ho entenem de manera clara amb l'exemple del llibre i és molt útil per a la nostra vida ja que hem de viure-la com si estiguérem a punt de morir.

El suprasentit, per la qual cosa ens fa entendre, estaria present en la ment de moltes persones actuals, és a dir, aquells que qüestionen Déu. Per quin Déu permet que ocórreguen coses roïnes? Quant al concepte de transitorietat de la vida, crida l'atenció: "nada del passat està irrecuperablement perdido", açò es produïx des de fa segles fins a l'actualitat, i l'exemple més clar és com mantenim viu en el record a un ser perdut. A partir del que diu la logoterapia com a tècnica, la qual fa present l'ansietat anticipatoria, observem que es produïx en moltes situacions de la realitat i que hem d'evitar, per exemple, la por de no entrar a un quart fosc pel que puga arribar a passar.

Pel que fa a la crítica de pandeterminismo, hem de dir que estem d'acuerdo,ya que l'home es proposa fins i metes i ha de complir-los, no pot estar sotmés a coacció, és a dir, no ha d'haver-hi res que t'impedisca dur a terme els teus actes, encara que en algunes situacions de la realitat açò no es produïsca.

Finalment, Viktor Frankl parla del credo psiquiàtrica i hem de recolzar-ho perquè tots els sers humans tenen dignitat, si no en l'actualitat es continuarien utilitzant mètodes ortodoxos per a acabar amb la vida de les persones.

Quant a la psiquiatria humanitzada hem de dir que estem d'acord perquè actualment l'home depén de les seues decisions i no de les seues condicions.

Per a finalitzar, mencionem la importància de la conducta, concretament en la capacitat d'adaptar-se al mig, és a dir, al conjunt d'accions que permeten sobreviure a un ser viu, de respondre a determinades situacions a fi de mantindre, cuidar i desenrotllar la vida.

Açò està relacionat amb la capacitat que tenen els presos d'adaptar-se a eixes situacions i el més important, a sobreviure en unes condicions precàries, ja que no tots van aconseguir adaptar-se i van fracassar en l'intent.

A açò també hem d'atribuir-li la consciència; d'una banda, la consciència del que els rodeja, en el caos del llibre, devien de ser forts per totes les situacions que vivien.

D'altra banda, parlem de la consciència com el món interior del subjecte a què només pot accedir ell mateix, la qual cosa es reflectix en el llibre quan van perdent els sentiments i quan s'evadien de la realitat per mitjà dels seus pensaments i sons.

Cal destacar que desenrotllen una conducta conscient, és a dir, conductes apreses que sorgixen arran de la inadaptació al mig, en este cas, arran del camp de concentració, per la qual cosa molts va causar trastorns psicològics que es van derivar en una conducta basada en les repressions als altres.

En definitiva, com hem observat "El home a la cerca de sentido" és un llibre carregat de gran valor filosòfic i que ens fa reflexionar sobre el significat de la vida, per la qual cosa propose que vos formuleu esta pregunta: Quin significat té la teua vida?