L'ONA

INTRODUCCIÓ

Alemanya hui. Durant una setmana del projecte, professor d'institut Rainer Wenger se li ocorre un experiment a fi d'explicar als seus alumnes com funcionen els governs totalitaris. Un joc de rol amb resultats tràgics comença. Als pocs dies, la qual cosa va començar com a nocions inofensives, com la disciplina i de la comunitat, es basa en un moviment real: L'Ona. Per al tercer dia, els alumnes comencen a condemnar a l'ostracisme i amenaçant a altres. Quan el conflicte finalment esclata en violència en un partit de waterpolo intramural, el mestre decideix interrompre l'experiment. Però és massa tard. L'Ona està fora de control...

PREGUNTES

1.- Anàlisi dels personatges següents: Tim (el marginat), Marco, Karo, Anke Wenger (esposa de Rainer), Sinan, Llisa, Dennis, Bomber, Kevin, Perdikashi, Jens, Rainer Wenger (professor). Per què es rebel·len en el fons les dos xiques de la pel·lícula? En nom de què? Podries raonar la seua oposició a ‘la Ola’? Quin projecte proposaries com alternativa?

2.- En La Ola es compte el cas (verídic) d’un grup d’alumnes d’un institut que, guiats per un professor, decidixen formar un grup d’aparença feixista (es vesteixen igual, usen una salutació, i exclouen als que no adopten les normes del grup). Els seus ideals són, bàsicament, la disciplina i la fidelitat al grup i al seu líder (el professor). Ara bé: No hi ha en l’actualitat un grau semblant d’uniformitat, per exemple en l’àmbit de les xarxes socials (tuenti, facebook, etc.), en el sentit que s’adopta un estil de comunicació semblant? No ocorre el mateix en la forma de vestir de la gent jove? La gent rebutja, a vegades, els uniformes però després es vesteixen, pentinen, etc.,segons la moda.

3.- Què fa que els alumnes (o, en general, els adolescents) siguen tan receptius a este tipus de grups?

4.- Per què rebutgem grups com els de La Ola, en els que es proposa unir esforços darrere d’una meta comuna de forma disciplinada i cooperativa, i en els que els membres són tractats amb igualtat (sense discriminació per sexe, raça, nivell social, etc.) i es practica la solidaritat intergrupal? Què ocorre amb estos grups com perquè siguen ratllats (en la pel·lícula) de negatius, feixistes, etc.?

5.- Poden existir grups així, sense un ‘enemic’ enfront del qual sentir-se units?

6.- Pot funcionar un grup sense que s’establisquen certs principis o ideals indiscutibles, un líder carismàtic, i certes normes que s’han d’obeir disciplinadament? No funcionen així els partits polítics i tot tipus d’organització (incloent les ONGs)?

7.- És acceptable o no deixar el comandament en mans de ‘personalitats’ que pareixen tindre més carisma que raons?

8.- Té sentit una existència de tipus individualista, en la en la que l’individu particular no sacrifica cap dels seus desitjos i interessos particulars a favor de fins grupals? Té sentit viure fora dels grups? Què és primer o més fonamental: el grup o els individus?

9.- Què és millor, viure en grups forts com els retratats en la pel·lícula, o cada un ‘a la seua bolla’ de forma individual? És sempre pitjor un règim polític autocràtic que una democràcia, com la nostra, en que la majoria passa de la política i va al seu rotllo? Què és millor l’autocràcia o l’anarquia?

10.- En quin moment apareix la violència en la pel·lícula? És inevitable que sorgisca, donat el que està succeint amb ‘La Ola’?

Per a començar l’anàlisi de la pel·lícula “La Ona” vaig a descriure alguns dels personatges que apareixen:

TIM: Tim és el típic xic al que tots el prenen el monyo i tots abusen d’ell. Quan comença a ser un individu d’un grup com L’Ona, s’adona que es feliç i que fins i tot, ell te poder davant els altres. Al ser membre d’aquest grup, pensa que la seua vida ja té sentit, ja que es preocupen per ell. Al vore que eixe grup anava a desaparèixer decideix suïcidar-se, pel motiu que sense tota eixa gent, tots els moments viscut, tot tornaria com abans i perdria tot el sentit que havia aconseguit donar-li a la seua vida.

MARCO: és un dels protagonistes. Ell creia en el grup totalment, pensava que tots els ideals que defenia tenien sentit, ja que un dia va colpejar la seua novia Karo, pels pensaments tan diferents que havien adquirit.

KARO: al principi participava en el grup però poc a poc es va adonant de que eixe grup anava a acabar malament i decideix anar-se’n d’ell ja que cada vegada els ideals que tenien eren més i més feixistes.

ANKE WEGNER: és l’esposa de Rainer, també es professora. Al principi recolzava al seu home, però després es donà compte del mateix que Karo i definitivament l’abandona. A més a més, està en cinta.

SIMON: Un xic competitiu, esportista normal, que quan comença a embolicar-se en l’Ona, canvia la seua manera de ser fins a convertir-lo en un xic agressiu.

LISA: és una xica molt tímida que al integrar-se en l’Ona s’integra amb la gent.

DENNIS: és un xic solidari el qual li compra una camisa blanca a un company perquè no té. En canvi, si seguim el film al final es converteix en una persona a la qui “odia” tot el món. Li canvia completament la seua actitud.

BOMBER: era el típic “xulo” de l’institut. Al entrat en l’Ona, pensa que hi ha coses millors que fer abans de fer dany a algú però aquest dura poc fins al punt de ser una altra vegada com abans: una mena de xic agressiu.

KEVIN: molts el definirien com el típic xic de papà i mamà, ric i manipulador. Al principi es va del grup perquè pensa que pot ser avorrit però al vore que a la gent li agradava i li acceptaven, torna a entrar en el grup.

RAINER WEGNER: és la persona que comença amb aquest grup. És el causant de totes les desgràcies. Al començament, pensa que està fent alguna cosa bona però després veu que l’únic en que pot finalitzar tot és en la pressió. Professor actiu i lluitador.

Les dos xiques de la pel·lícula veien que les pràctiques  i mentalitats d’aquest no poden arribar a ningun puesto. Comencen una lluita contra el grup, però ningú els escolta. Finalment ixen victorioses ja que tenien la raó. Jo personalment haguera proposat el mateix: que es guiaren pel seu instint i si sabien que estava malament actuar d'eixa manera o defendre eixos tipus de pensaments, abandonar abans que fora prou tard. I per aquesta reflexió eixiren guanyant.

Actualment, hi ha una semblança d’eixe cas amb els joves. A l’hora de les comunicacions den Internet, el joves de hui en dia tots tenen en compte de Tuenti, Facebook, etc. Hi ha com una espècie de pressió de grup, si una persona jove no està registrat en cap xarxa social, directament es considera que no està a la moda.  I per això els alumnes els fan un “buit”. Hui en dia, la joventut està convertida, és a dir, tenen una ideologia molt diferent en la que pensen que les drogues són bones i a més no tenen un sentit dels valors. Lo mateix passa amb la forma de vestir, ells pensen que portar un uniforme al col·legi no hauria ser obligatori sinó que cadascú havia de vestir-se segons la personalitat però en la pel·lícula es contradictori, ja que quan forma l’Ona, el primer que pensen tots és en portar un uniform que els identifique. El film en este sentit ens demostra com la gent jove ens vestim d’una manera o d’una altra segons la moda que hi ha però en veritat, la gent jove es contradieix, ja que si no volen portar un uniform o un estil de vida, no haurien crear una tendència nosaltres mateixos.

Pense que els joves en general, són receptius a aquests tipus de grups, a banda de perquè encara que són fàcils de manipular, perquè cadascú té problemes diferents, la adolescència és una estapa molt difícil i per aïllar-se dels problemes que tenim, tenim una tendència a formar grups. Al formar part en l’Ona, tots els alumnes sense tindre en compte el seu estatus social, es senten  acceptats.

Alguns grups com el de l’Ona són rebutjats perquè són perillosos per a la societat. Aquest grup de persones demostren com una idea pot conduir a la bogeria. El seus ideals són tan tancats que arriben a fer coses roïnes con tal d’aconseguir el seu objectiu. Estos grups estan formats per ments radicals, gent que pretén difondre les seues idees a tots i contra tots. Està bé promoure els valors que es donen dins del grup, però això no té que excloure a ninguna persona. Els grups es senten superiors als demés.

Estos grups aïllen als seus membres de la societat i a més sempre tenen enemics ja que les seues opinions i idees son tan radicals que normalment va en contra de la cultura i societat.

Aquests grups, hui en dia, funcionen normalment gràcies als ideals polítics  i es creen a partir de partits polítics. Cada partit defen una sèrie de valors i ideals i també tenen enemics. Un altre exemple d’estos grups són els altres de l’equip de futbol, o de bàsquet, a partir d’una diversió i afició creen violència i inclòs maten a persones del seu equip. Açò ocurreix quan un moviment es parla al límit i genera violència perquè pretén canviar les regles i posar les seues pròpies idees.

En la pel·lícula, l’autor val criticar com una dictadura, és a dir, l’autoritat i el poder d’un grup de persones pot arribar fins a la mort. En el film es produeix una autocràcia, com un individu en aquest cas el professor Wegner domina sobre els alumnes. Al llarg de la pel·lícula es pot vore com al principi de l’autocràcia que suposava l’Ona eixa xicoteta dictadura podia ser bona, ja que gràcies a tot el que l’envoltava molts xics i xiquets que no tenien res en comú, es fan amics. Però per una altra banda, si ens fixem ens adonem que els propòsits del professor per a que els seus alumnes es donaren compte lo roïna que arriba a ser una dictadura, pot  acabar en la seua pròpia desgràcia i amb la mort d’un xic.

L’Ona en sí, era un grup bast en les normes d’una autocràcia en la que el professor era un intel·ligent autoritari que tenia el sentit de la superioritat i que aconsegueix formar un grup d’alumnes per a què foren un treball bast en la dictadura. Al principi els nens no es coneixen entre ells, però a mesura que ens apropem al final, voren com el volgut grup els fa relacionar-se entre ells els alumnes van elegir un uniform, una salutació i unes normes. Però estes normes basades en el nacionalisme d’anys anteriors apropen als alumnes a una bogeria: fan actes de vandalisme, dibuixen el seu símbol en tots els puestos i generen eixa violència de la qual criticaven al principi del treball. El professor, al vore com la situació arriba al límit vol mostrar-los la seua equivocació i donant per finalitzat el treball de la dictadura que havia sigut un fracàs, però la bogeria s’havia apoderat dels alumnes fins que Tim es pega un tir perquè eixa forma de vida i eixe poder sabia que no anava a trindre’ls més. Havia format part d’un grup  i eixe grup estava a punt de desaparèixer.

En la meua opinió el poder és un objecte molt cobejat per tots i per això no pot estar en poder de ningú, perquè encara que puges tindre els mateixos ideals que eixa persona, ella va a actuar segons li convenga i normalment el poder condueix a la bogeria.

No té sentit que un individu no satisfaça el seus desitjos autocràtics i individualistes per una massa o grup de persones, ja que ninguna d’estes persones vivien feliços davant la dictadura d’eixe individu a pesar de tindre els mateixos ideals. Per això hui en dia predomina la democràcia en tots els països, les persones necessiten viure dins d’un grup perquè necessiten relacionar-nos, com és el cas de Tim, i la democràcia permet que les persones es relacionen entre elles sense necessitat d’eixa pressió de grup que fa la dictadura. Em aquest tipus de sistema polític lo primer es l’individu  i el seu benestar no com en la autocràcia on l’important són els desitjos de qui té el poder. La persona s’ha de sentir important dins d’un grup, no ha de infravalorar ni tampoc ficar com a prioritat als altres abans que tu, però tampoc aplegar al egocentrisme que es produeix en la dictadura.

El pensament de la persona és molt important al igual que manipulable, hi ha persones que no necessiten tant viure en grup i unes altres que ho necessiten sempre. Jo pense que no fa falta viure en un grup fort, sinó simplement viure en aquelles persones que et fan feliç, perquè si vius en un grup constantment i eixe grup no compleix els teus ideals, a vegades la persona no pot realitzar els seus desitjos. La ment de la persona també és fàcil de manipular, en la peli es pot veure com el professor s’aprofita d’eixa etapa de canvi que experimenten els alumnes i els fa pensar que la dictadura seria possible en una societat com la de hui, i això és molt perillós i pot acabar amb la bogeria d’eixos xics i amb la manipulació dels seus ideals.

Al dia d’avui, una autocràcia es excessiva, pensa que les persones del segle actual no estan mentalitzades per a viure amb totes les coses que porta darrere aquest terme. Cap de nosaltres no ha de tindre el poder absolut ja que eixa persona tindria la llibertat de fer el que vulga amb la societat.

En la democràcia actual que vivim hi ha gent que no l’interessa la política, en part perquè la política en una democràcia ens demostra que no hi ha res just, que és una societat corrompuda, però encara té llacunes, sempre serà millor opció que una autocràcia. La democràcia es la millor opció davant la obligació i la violència de la autocràcia.

Però si la democràcia no existirà, hi haurien dues opcions de sistema polític: l’autocràcia i l’anarquia. I davant aquestes opcions sempre serà millor l’autocràcia, ja que una anarquia seria un descontrol per part de tots i tot el món necessita unes normes i lleis encara que siguen per al benefici d’una sola persona. Des de l’antiguitat sempre ha hagut un líder el qual posava les normes i sense ells, acabaríem en la destrucció per a tots. Estos dos sistemes polítics no són compatibles, en la pel·lícula es veu perfectament com els alumnes de l’Ona, atacaven als anarquistes perquè pensaven diferents a ells. L’autocràcia no es bona i com a exemple està el nacionalisme que ens va a portar a la Segona Guerra Mundial i com a conseqüència principal, la mort de tantíssimes persones. 

VALORS

1. Ens dóna un avís del possible a ser repetit.
2. La possibilitat d'aquest retorn es deu a la constitució pròpia de cada subjecte.
3. Se'ns planteja sobre com reaccionaria cadascun en la mateixa situació. Potencialment tots tenim una constitució que ens impulsa a entrar en un grup i davant d'això, la negació és un va intent defensiu. L'Ona no seria tan gran si entenem que som nosaltres els que portem i suportem la seva estructura, produint com a tal.
4. Lligat als dos punts anteriors, la pel·lícula ens permet denunciar la forma d'operar dels sistemes totalitaris i de manipulació de masses que anul·len la possibilitat de discernir.
5. També ens permet reflexionar sobre la facilitat amb què podem quedar involucrats en ells sense adonar-nos.
6. I com a ensenyament, podríem afegir que ens recomana tindre personalitat i lluitar per les nostres idees, no per les idees que tenen els demés si no són compartides.

OPINIÓ PERSONAL

Crec que "La Ola" és una pel·lícula entretinguda i molt ben situada en els nostres temps, ja que des del principi t'enganxa ja siga pel tema principal o pels jóvens que apareixen en ella. Crec que el professor Wenger és un home que s'interessa molt pels seus alumnes i que encara que li toque exposar una classe d'Autocràcia havent triat un altre tema, ho fa d'una forma diferent, eficaç i atractiva per als seus alumnes. La pel·lícula mostra les diferents personalitats de cada un dels jóvens, i jo personalment, potser m'haja sentit més identificada amb uns que amb altres, per això he sabut assimilar bé el comportament d'unió i "grupo" que el professor Wenger els va proposar. Tal vegada coste assimilar que hui en dia açò puga passar, no obstant això crec que dia a dia les persones estan dividides en grups, ja siga pels seus ideals o pels seus gustos musicals, artístics… El projecte de crear una dictadura tenia la seua base lògica fins que un dia els alumnes del Sr. Wenger es van començar a ficar més i més en el paper de "grupo i protección", i van començar a perdre els papers.

Recomane eixa pel·lícula a totes les persones que no creguen en els impossibles, ja que esta pel·lícula demostra que el que creiem que no podria passar en l'actualitat succeïx d'una manera o una altra. També la recomane als jóvens, a persones com jo, perquè no es deixen influenciar de pensaments que tinguen un grup de persones, ja que sempre un mateix ha de decidir per si només, cada individu ha de tindre la seua pròpia personalitat.